
Opss..
Remember you can only read 3 posts on a month!
Join us to read more! It’s free!
By Toni Alegre,jugador d’handbol en la lliga Asobal com a extrem esquerre en el primer equip del CB Puerto Sagunto .
És curiós a vegades com un descobreix la seva passió. I com després, amb esforç i disciplina, un la pot convertir en professió. En el meu cas, tot va començar als onze anys a Sagunt, València. Cursava sisè de primària quan en el meu col·legi, el CEIP José Romeu, es va crear l’equip d’handbol. Amb els amics, ens vam anar animant uns als altres fins que ens vam apuntar amb l’objectiu de passar més temps junts.
Un dia el professor d’educació física em va proposar preparar-me per a les proves del Centre de Tecnificació Esportiva de Xest, un centre d’alt rendiment per a esportistes d’elit. Em va semblar bona idea, així que les vam preparar i les vaig superar. I de sobte, començava una nova etapa en la meva vida.
En aquell moment, amb només 13 anys, ho vaig viure amb alegria i por alhora. D’una banda, estava molt content per haver estat seleccionat i tenir l’oportunitat de millorar en l’handbol, però, per altra banda, era la primera vegada que em separava dels meus pares durant tant de temps i això m’inquietava una mica.
Recordo que els primers mesos d’estar intern al centre van ser els més durs. Però poc a poc, em vaig anar adaptant a la nova rutina i vaig anar coneixent a altres jugadors. Amb el pas del temps, vaig anar forjant amistats que encara a dia d’avui conservo i, així, envoltat d’amics era més fàcil tornar a Xest després del cap de setmana.
“Al final de cada setmana
acumulàvem vuit
sessions d’entrenament“
Dels 13 als 17 anys em vaig acostumar a una rutina una miqueta diferent a la dels nens de la meva edat. El primer que fèiem cada dia, després d’esmorzar, era entrenar durant una hora i mitja. Després de l’entrenament del matí, només teníem 30 minuts per dutxar-nos, canviar-nos i anar a classe. A la tarda, després de l’escola, teníem dues hores obligades d’estudi amb un petit descans pel mig i després de l’estudi, tornàvem a entrenar durant una altra hora i mitja. Després sopàvem, teníem una mica de temps lliure i ens anàvem a dormir. I així, dia rere dia.
Al final de cada setmana acumulàvem vuit sessions d’entrenament. Set dels quals els fèiem a Xest i un amb el nostre club, en el meu cas en el Puerto Sagunto. A més dels dos entrenaments diaris, cada cap de setmana teníem un partit, així que el nombre d’hores que passàvem cada setmana a la pista ascendia a les disset hores aproximadament, des dels 13 fins als 17 anys.
Esportivament penso que van ser dels anys més importants de la meva vida. En aquesta època vaig aprendre el que era realment l’handbol, ja que abans de Xest poc havia jugat i escassos eren els meus coneixements sobre aquest esport. Vaig aprendre molta tàctica i molta tècnica individual de la mà d’en Marc Madruga, qui dirigia els plans de tecnificació i qui, actualment, dirigeix l’àrea tècnica de Bewolfish.
“El nombre d’hores que
passàvem cada setmana
a la pista ascendia a les disset
hores aproximadament“
Recordo especialment la capacitat de visió de joc que vaig desenvolupar. Era un nen baixet per jugar a handbol, per la qual cosa em va tocar ser una mica més pillo que els altres. Un aprenentatge que m’és molt útil encara a dia d’avui. A més de les capacitats tècniques i tàctiques, en aquesta etapa de la meva vida vaig adquirir uns hàbits molt diferents als dels meus amics de tota la vida. A Xest vaig madurar com a persona i com a jugador. Sent només un nen, vaig adquirir hàbits d’adult. Amb 13 anys vam adquirir responsabilitats i disciplina, valors que han marcat la meva carrera esportiva.
A Xest, els estudis eren tan o fins i tot més importants que l’esport. Si no ho aprovaves tot, a l’any següent no podies seguir. Pel que un dels hàbits que més vaig desenvolupar, va ser la capacitat per compaginar estudis i esport. En el nostre dia a dia teníem certes hores obligatòries designades a estudiar i unes altres a entrenar, per la qual cosa la responsabilitat l’acabes incorporant a la teva rutina. Gràcies a això, em va ser més fàcil complir el compromís que requereix estar en un equip d’handbol durant l’etapa juvenil. Per la meva experiència, amb claredat de ment i una bona organització diària, és factible compaginar estudis i esport durant aquests anys tan importants a nivell esportiu i acadèmic.
“Vaig aprendre molta tàctica
i molta tècnica individual
de la mà d’en Marc Madruga“
Dels quatre anys que vaig estar a Xest, em quedo amb molts records inoblidables. Per a mi, el millor va ser el fet de conèixer a gent meravellosa amb la qual encara a dia d’avui seguim en contacte. Però no tot va ser positiu. Mirant enrere, diria que vaig viure dos mals moments a Xest. Un va ser el comiat d’un entrenador al qual li havíem agafat molt d’afecte i al ser el nostre primer entrenador ens va marcar molt. L’altre va ser quan aquesta etapa va arribar a la seva fi, és a dir, el dia en què em va tocar acomiadar-me de tots els amics i companys amb els quals havia conviscut durant quatre anys.
Personalment crec que l’experiència viscuda a Xest va ser molt bonica i molt útil. Tot el sacrifici i esforç emprat en aquests anys han tingut la seva recompensa. Gràcies a la responsabilitat i la professionalitat que vaig adquirir durant aquests anys, i gràcies a la disciplina i esforç que he mantingut al llarg de la meva carrera esportiva, finalment he pogut convertir el meu somni en realitat.
“No hi ha somnis impossibles
que amb esforç i disciplina
no es puguin aconseguir“
Amb paciència i molt treball, em vaig entrenar any rere any veient com el primer equip del club de la meva ciutat, el Puerto Sagunto, anava pujant de categoria fins a arribar a Asobal. I em vaig entrenar any rere any fins a aconseguir arribar al primer equip i debutar en la màxima lliga espanyola, podent convertir la meva passió en professió. I així seguiré treballant dia rere dia per seguir gaudint d’aquest esport i seguir progressant com a esportista. No hi ha somnis impossibles que amb esforç i disciplina no es puguin aconseguir.