Opss..

YOU CAN’T KEEP READING…
Sign up to enjoy all the content
<span class="chapter-content__modules__p__btn js-fade-in" style="opacity: 1;"><a class="btn--border wave-btn" href="https://bewolfish.com/join-us/"><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__top"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__bottom"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__left"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__right-top"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__right-btm"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="wave type--c3 type--uppercase btn--border--copy type--charcoal js-stagger-letters-up" style="opacity: 1;"><!-- [et_pb_line_break_holder] -->JOIN US<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="fa fa-long-arrow-right text-black"></span></a></span>
<STYLE><!-- [et_pb_line_break_holder] -->#article a{color:#009790 !important;}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->#article a:hover{color:red !important;}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->p.meta a:hover {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> color: black !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->span.yasr-total-average-text {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> display: none;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->.single .et_pb_post {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> margin-bottom: 0px !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> padding-bottom: 0px !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->div#left-area {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> padding-bottom: 0px !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->#p-button{<!-- [et_pb_line_break_holder] -->float: left;line-height: 17px; margin-left: 5px;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->#main-content,#article{<!-- [et_pb_line_break_holder] -->background-color: white;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->color:black;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -webkit-transition: all 2s ease-out;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -moz-transition: all 2s ease-out;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -o-transition: all 2s ease-out;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> transition: all 2s ease-out;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->h1.entry-title.night{color:white !important}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->#article.night p {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> font-family: 'Helvetica Neue Medium';<!-- [et_pb_line_break_holder] --> font-size: 1.1em;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> letter-spacing: 1px;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->#main-content.night,#article.night{<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-color:#1f232c;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> color:white;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.clicked {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-color: #CD3333;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.switch {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> float:left;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> position: relative;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> display: inline-block;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> width: 30px;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> height: 17px;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.switch input {display:none;}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.slider {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> position: absolute;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> cursor: pointer;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> top: 0;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> left: 0;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> right: 0;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> bottom: 0;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-color: #ccc;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -webkit-transition: .4s;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> transition: .4s;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.slider:before {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> position: absolute;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> content: "";<!-- [et_pb_line_break_holder] --> height: 13px;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> width: 13px;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> left: 2px;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> bottom: 2px;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-color: white;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -webkit-transition: .4s;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> transition: .4s;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->input:checked + .slider {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-color: #009790;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->input:focus + .slider {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> box-shadow: 0 0 1px #009790;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->input:checked + .slider:before {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -webkit-transform: translateX(13px);<!-- [et_pb_line_break_holder] --> -ms-transform: translateX(13px);<!-- [et_pb_line_break_holder] --> transform: translateX(13px);<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->/* Rounded sliders */<!-- [et_pb_line_break_holder] -->.slider.round {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> border-radius: 17px;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.slider.round:before {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> border-radius: 50%;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->div#article {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> padding-top: 20px !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->.single h1.entry-title {color:black;}<!-- [et_pb_line_break_holder] --></STYLE>
Q

Remember you can only read 3 posts on a month!
Join us to read more! It’s free!

<span class="chapter-content__modules__p__btn js-fade-in" style="opacity: 1;"><a target="_blank" class="btn--border wave-btn" href="https://bewolfish.com/join-us/"><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__top"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__bottom"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__left"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__right-top"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="btn--border__right-btm"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="wave type--c3 type--uppercase btn--border--copy type--charcoal js-stagger-letters-up" style="opacity: 1;"><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->JOIN US<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --><span class="fa fa-long-arrow-right text-black"></span></a></span>
<script><!-- [et_pb_line_break_holder] -->jQuery(document).ready(function(){<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->jQuery('.form_close .et-pb-icon').click(function() {<!-- [et_pb_line_break_holder] -->jQuery('.form_open').css( {'display' : 'none'});<!-- [et_pb_line_break_holder] -->});<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->});<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --></script>
<label class="switch"><!-- [et_pb_line_break_holder] --> <input type="checkbox" class="nightmode"><!-- [et_pb_line_break_holder] --> <span class="slider round"></span><!-- [et_pb_line_break_holder] --></label><!-- [et_pb_line_break_holder] --><p id="p-button">Night Mode</p><!-- [et_pb_line_break_holder] --><script><!-- [et_pb_line_break_holder] -->jQuery(document).ready(function() {<!-- [et_pb_line_break_holder] -->jQuery( "input.nightmode" ).change(function() {<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --> if (jQuery('input.nightmode').is(':checked')) {<!-- [et_pb_line_break_holder] --> <!-- [et_pb_line_break_holder] --> jQuery("#main-content,#article,h1.entry-title").toggleClass("night");<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->else{<!-- [et_pb_line_break_holder] --> jQuery("#main-content,#article,h1.entry-title").toggleClass("night");<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}<!-- [et_pb_line_break_holder] -->});<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] -->});<!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --><!-- [et_pb_line_break_holder] --></script>

By Mikael Forssell, és un jugador de futbol finlandès que ha jugat tant en la Premier League anglesa com en la Bundesliga alemanya, en el Chelsea i el Borussia Mönchengladbach, entre altres clubs.

El meu nom és Mikael Forssell. Sense entrar en massa detalls sobre la meva carrera futbolística, als meus millors moments he jugat tant en la Premier League anglesa com en la Bundesliga alemanya. A més, també he jugat en l’equip nacional finlandès amb 88 aparicions i anotant 29 gols.

Sóc golejador (davanter). Des que vaig tocar una pilota per primera vegada, vaig saber que de gran volia jugar al futbol professionalment. És a dir, no solament volia convertir-me en futbolista professional, sinó que volia marcar gols… molts gols! Encara que en general sempre m’ha agradat el futbol, vaig créixer veient el futbol “a través dels ulls d’un davanter”. Només m’interessava veure els gols. Sovint, quan veia un partit de 90 minuts, m’avorria. Preferia anar a entrenar pel meu compte i veure les millors jugades i gols després del partit, en el resum. Mai em va agradar la construcció lenta del joc ni quan el joc estava orientat a la defensa. Encara em frustra a dia d’avui.

“Sempre he pensat que

com més entrenes,

millor et tornes”

Des que era jove, sempre he opensat que com més entrenes, millor et tornes. Res en la vida és gratuït. Créixer a Finlàndia (vaig néixer al 1981, acabo de complir 37) no sempre va ser el més fàcil quant a la formació individual i el desenvolupament com a jugador. Pels que no ho saben, Finlàndia està coberta bàsicament de neu i gel durant sis mesos de l’any. És impossible entrenar a l’exterior. Això significa que trobar instal·lacions d’entrenament durant l’hivern era realment difícil, especialment al viure en el mig d’una ciutat en els anys vuitanta. El camp de futbol indoor més proper estava a una hora amb autobús.

Sempre m’he sentit orgullós de la meva capacitat per utilitzar el temps de la millor manera possible. En aquest cas, tenia l’opció d’asseure’m a l’autobús durant dues hores (una d’anada i una de tornada) per anar a entrenar, però sabia que hauria perdut dues hores de temps d’entrenament assegut en un autobús. Llavors, vaig decidir buscar altres llocs més propers i altres opcions on entrenar.

 

El meu pare sempre em deia: “Juga amb la pilota! Com més juguis amb la pilota, millor tècnica obtindràs i millor jugador seràs!” Sempre vaig creure en això i ho vaig utilitzar com la meva guia. Crec completament en la regla de “10.000 hores de treball i dominaràs qualsevol cosa en la vida de la millor manera possible”.

Vaig començar a buscar llocs per entrenar a la ciutat quan feia un fred glacial. Tenia només 7 anys quan vaig trobar el lloc perfecte: l’entrada des del carrer fins al pati interior de la nostra casa. Bàsicament, era un “passadís” perquè els cotxes entressin al pati. Era un àrea de 4 metres x 20 metres aproximadament que tenia un “sostre en la part superior”. Això significava que podia nevar, ploure o gelar, que el sòl d’aquest espai no estava cobert per res. Allà, vaig passar probablement centenars d’hores entrenant, treballant en la meva tècnica i aprenent a dominar la pilota en espais petits fent girs, driblatges i retallades mentre el terra de l’exterior” estava cobert de neu i gel. Crec que l’entrenar en espais tan petits m’ha beneficiat. Vaig aprendre a moure la pilota en espais estrets entre defensors i a enfortir la confiança en la meva capacitat per controlar la pilota en situacions difícils.

“Això és el que sempre m’ha intrigat

en el futbol: ser un heroi o un zero.

T’aclamaran o t’esbroncaran”

Un altre aspecte de la meva infància que ha estat part del meu desenvolupament com a jugador, és el que els professionals en l’actualitat en dirien “entrenament mental”. Per a mi, la paraula “somiar” sempre va ser part de l’entrenament. Abans dels entrenaments i els partits sempre somiava que anava a marcar gols aquell dia. Visualitzava passar entre els defensors i fins i tot superar al porter per marcar. Ho feia constantment, moltes vegades al dia des que era un nen. Va ser programat sistemàticament en mi. Abans de qualsevol partit, havia eliminat als oponents i havia passat per situacions difícils en la meva ment, sempre en el meu benefici. Més endavant, en la meva carrera com a jugador professional, vaig entendre que en realitat tenia un do únic i natural. Molts jugadors, fins i tot els millors, no dominen l’aspecte mental de l’esport.

Per als golejadors, l’aspecte mental és extremadament important, sense treure importància a cap altra posició. Però per a un davanter, per exemple, no anotar o perdre oportunitats pot ser una càrrega real. Per aportar comprensió, no només es tracta de tenir una mala ratxa, pot tenir un impacte seriós en la carrera d’un jugador, ja que d’un davanter s’espera que marqui gols i porti victòries per a l’equip. Això és el que sempre m’ha intrigat en el futbol: ser un heroi o un zero. Un heroi o un vilà. T’aclamaran o t’esbroncaran. Sempre m’ha encantat aquesta part. Potser estigui relacionat amb la meva personalitat: o vaig a per totes o no vaig en absolut. No m’agrada anar pel camí del mig.

 

M’agrada establir objectius concrets i plans específics sobre com aconseguir-los. Sempre he sabut el que volia en la vida. Això pot semblar una mica arrogant, però no significa que sempre aconsegueixi els meus objectius. Simplement penso que quan creus en alguna cosa que et dóna inspiració has d’establir un pla i treballar dur per aconseguir-ho, així tens moltes més possibilitats. És la combinació de creença cega i treball dur. Encara que a algú li pot sonar una mica extrem, amb els anys puc confirmar que hi ha una mica de veritat en la meva forma de pensar.

Molts jugadors aquests dies, especialment a Finlàndia, em pregunten:

“Què necessito per ser molt bo i fer un pas endavant per convertir-me en professional?”

Sempre tracto de dir-los que han de ser molt bons en alguna cosa. No és suficient que un futbolista sigui bo en tot. No puc posar suficient èmfasi en la paraula GRAN! Solament hi ha uns pocs jugadors al món que són molt bons en tot. Però quan els excloem de l’equació, es redueix al següent:

Quins són els teus punts forts i com pots convertir aquestes qualitats en extraordinàries?

Vegem alguns exemples. En pensar en Oliver Bierhoff que va jugar pel Udinese, l’AC Milan i la Selecció Nacional Alemanya, era veloç? No. Era ràpid amb els peus? No. Era especialment bo tècnicament amb la pilota? No. Era extraordinari el seu llançament? No. Llavors, en què va ser molt bo? Era increïble rematant amb el cap! Vaig intentar buscar quants gols va anotar amb el cap pel Udinese en la temporada 96/97, on es va convertir en el màxim golejador de la Sèrie A. No he trobat les dades, però apostaria al fet que almenys la meitat dels 27 gols que va anotar aquella temporada van ser amb el cap.

Tornant als joves jugadors finlandesos preguntant-me com poden convertir-se en grans futbolistes, sempre intento dir-los: “coneix els teus punts forts i febles i treballa’ls tots. Però has de saber, en la teva opinió, en què ets excel·lent i perfeccionar aquesta habilitat”. Això podria ser una mica radical, perquè com a futbolista necessites moltes capacitats per tenir èxit. Has de ser fort, ràpid, àgil, tècnicament bo, tenir un bon llançament, etc., però el bonic és que pots ser extremadament baix (mira Leo Messi) i ser el millor jugador del món.

 

Però una cosa està clara: molts jugadors joves no entenen el que significa la “ètica laboral”. Has d’esforçar-te tots els dies per convertir-te en millor jugador. No és suficient pensar que has fet suficient. Es tracta de saber que has fet suficient. Tornant a mi mateix (recordeu que sóc un davanter egoista i que m’encanta parlar de mi), saps què m’encantava fer quan era un dia horriblement plujós enmig de l’estiu i amb prou feines es podia veure a un metre de distància? Solia agafar la pilota i anar al camp més proper per practicar pel meu compte. Per què em satisfeia? Perquè sabia que el més probable era que cap dels meus companys d’equip o oponents estigués entrenant i això em donava un avantatge sobre ells. Una sessió més que jo havia fet, i ells no. M’encantava la sensació!

Un altre exemple: si havia de fer 100 sentadillas, en lloc de 100 feia 102. Això significa que sempre n’he fet dos de més i, al llarg dels anys, han suposat moltíssimes més. He utilitzat aquest principi en totes les sessions d’entrenament. Em dóna un immens plaer saber que he completat l’entrenament planificat, però sempre fent una mica més i mai menys de la quantitat requerida.

“Coneix els teus punts

forts i febles i

treballa’ls tots”

Convertir-se en futbolista exigeix molts sacrificis i puc afegir que la sort, la política en el futbol i el timing tenen un gran impacte en la carrera d’un jugador. Però al meu entendre, és important reconèixer que, com a jugador, no tens influència sobre aquests factors. L’únic factor en el qual pots influir és en quant dur i amb quin tipus de qualitat fas el teu treball. If there is a will there is a way. Crec completament que un es crea la seva pròpia sort.

Moltes vegades, en la seva joventut, els jugadors que han estat més talentosos i hàbils finalment no han aconseguit destacar. Crec que és perquè mai es van fer seva la frase “treballar dur durant un període de temps més llarg”. Aquests jugadors han tingut talent, però s’han mantingut dins de la seva zona de confort. En la seva joventut, van ser els millors jugadors, la qual cosa no els va donar cap incentiu per fer treball addicional. Aquí radica el dilema. Un futbolista mai ha de comparar-se amb els més propers a ell i assumir que aquesta és tota la veritat. Crec que has d’indagar sobre altres mercats (jugadors) i esbrinar què necessites per tenir èxit.

 

Quan era jove, solia imaginar que quan fos a l’estranger a entrenar amb un equip (Bayer Leverkusen, Alemanya) els jugadors allà serien increïblement bons i talentosos, per la qual cosa necessitava ser súper fort mental, física i tècnicament per desafiar-los. Sorprenentment, no ho eren! Estava tan extremadament preparat per enfrontar-me als millors jugadors del món (a l’edat de 14) que de sobte em vaig adonar que ells també tenien febleses i que en realitat estava millor preparat que ells. Vaig tenir èxit en el meu entrenament i vaig comprendre que m’havia preparat de la manera correcta! Aquella setmana a l’estranger em va proporcionar la seguretat que m’arribaria l’oportunitat per triomfar. No obstant això, vull emfatitzar la paraula “oportunitat”. En la vida res és segur, però si treballes dur i creus en la forma en què treballes, és molt probable que et succeeixin coses bones. 

Crec que la principal raó per la qual moltes persones no han tingut èxit, és el fet que sovint culpen als factors externs. Culpen a les circumstàncies i a altres persones com els entrenadors, gerents o directors per no tenir èxit. De vegades, pot ser cert. Però no és la raó per la qual no estan tenint èxit a llarg termini. Com a exemple, molts jugadors joves podrien no ser triats per al primer equip perquè l’entrenador no té fe en ells a causa de la seva edat. Però la pregunta més important és: quants d’aquests jugadors reaccionen? Quan l’entrenador no està escoltant, molts comencen a queixar-se que els jugadors més grans no són millors que ells o que haurien d’estar jugant perquè altres jugadors són dolents en l’entrenament.

“Els esportistes joves han

d’acceptar qualsevol situació.

Sé que és difícil”

Certa o no, hi ha una regla en el futbol, i en els esports en general, i és que els esportistes joves han d’acceptar qualsevol situació. Sé que és difícil. Realment difícil. He tingut els mateixos pensaments que qualsevol esportista jove que no té la seva oportunitat quan hauria de tenir-la. Però l’error que veig en els jugadors quan no se’ls dóna l’oportunitat és que comencen a no prendre’s en serio els entrenaments com a conseqüència. No es queden fent un treball extra després de les sessions d’entrenament de l’equip perquè volen mostrar-li a l’entrenador que no estan contents amb ell i, pel contrari, se’n van immediatament. Ells pensen que, en queixar-se i mostrar el seu descontentament, canviarà alguna cosa.

El fet és que no canviarà res, tot el contrari. La forma correcta de reaccionar seria mantenir-se centrat i seguir treballant dur. Això pot sonar com un clixé, però el quid de la qüestió és que molts no segueixen aquesta simple regla. Segueixo dient-los als jugadors joves: “Si aquest entrenador no et vol, el proper en el teu nou equip després d’aquesta temporada podria ser que sí! Hauries de treballar el doble de dur ara per estar llest per a un nou equip. Oblida’t d’aquest entrenador. De fet, oblida’t d’aquesta temporada! Has de pensar en el futur. No tens temps que perdre. Treballa dur per estar en la millor forma de la teva vida després d’aquesta temporada si no tens una oportunitat aquí!”

“El món del futbol

no és tan romàntic

com sembla”

El consell més important que li donaria a un jugador jove és que el món del futbol no és tan romàntic com sembla. Hi ha molts factors, com la política, els diners i altres circumstàncies externes que influeixen en un equip i en qualsevol jugador. Però un jugador NOMÉS ha de centrar-se en si mateix, seguir treballant dur i assegurar-se d’estar en la millor forma possible.

He experimentat moltes situacions en les quals he pensat que m’estaven perjudicant, com després de la temporada 98/99 en el Chelsea quan vaig arribar al primer equip. Vaig anotar gols als 17 anys i vaig demostrar que podia jugar a aquest nivell. Però, en canvi, què va passar en la següent temporada (99/00)? El Chelsea va comprar a Chris Sutton de Blackburn Rovers per 10 milions de lliures esterlines (que en aquest moment era una gran quantitat de diners), i finalment vaig haver d’asseure’m en la banqueta. Sutton va anotar UN gol en la Premier League aquesta temporada. Però va haver de jugar a causa dels diners que havien invertit en ell. Aquesta era una situació que no podia comprendre: era jove, era el futur, acabava de jugar una increïble “temporada de rookie” i se suposava que seria el davanter principal de la propera temporada. Oh, que equivocat estava.

Els jugadors joves tenen dificultats per acceptar-ho, però hi ha dues opcions en tal situació: adaptar-se o morir. Sona dur, però el futbol és un negoci en constant moviment on els jugadors entren i surten i moltes vegades pot ser despietat, és a dir, els jugadors poden sentir que els clubs, entrenadors i gerents no es preocupen per ells. Crec que és parcialment cert, però què pot fer un jugador? L’única forma de guanyar és jugar el joc! Adaptar-se. No deixis que el joc dicti el teu futur. Sigues intel·ligent acceptant el que no pots canviar, però tampoc acceptis que un entrenador, un club o una situació estiguin en lo cert quan t’avaluïn com a jugador o avaluïn el teu futur! Això només afectarà la teva confiança i motivació.

“Quan finalment conquistes aquestes

situacions decebedores, notaràs que ets

una persona i un jugador més fort”

Però no t’enganyis pensant que obtindràs alguna cosa gratis. Treballa dur tots els dies i deixa que les coses succeeixin. Posa’t objectius, però no esperis que el món del futbol els adapti a la teva agenda. Les decepcions són part de l’evolució de qualsevol persona. I això és bo perquè quan finalment conquistes aquestes situacions decebedores, notaràs que ets una persona i un jugador més fort. Has de bregar amb sentiments i situacions no desitjades perquè eventualment siguis més fort! Aquest és la meva anàlisi.

Molts jugadors es comparen amb altres i aquest és, al meu entendre, el major error. Sempre hi ha diferents situacions, agendes personals de clubs, directors esportius, gerents i entrenadors, i si ets un dels afortunats que “ells prefereixen” en aquest moment, genial! Però si no ho ets, la situació podria ser difícil. Tots tenim el nostre propi camí per recórrer. Encara que pot haver-hi decepcions en el camí, l’única cosa que has de fer és treballar dur i crear la teva pròpia sort. El moment més difícil és quan les coses no van bé. Sempre dic que és TAN FÀCIL estar a dalt perquè el que fas o toques es converteix en or.

 

La dificultat és romandre en el cim, ja que eventualment, tots ens topem amb obstacles i ens enfrontem amb decepcions. Els moments futbolístics en els quals m’he sentit més orgullós han estat quan he pujat al cim des del no-res, he baixat per lesions o altres circumstàncies i finalment he tornat a treballar dur dient-me “encara puc fer-ho” fins que he tornat a pujar. Aquests moments m’han fet sentir més orgullós que “només treballar dur i arribar al cim”.

“La persistència i el treball

dur finalment donaran

els seus fruits!”

Ningú en la vida és perfecte. Tots establim els nostres propis estàndards. M’encanta escoltar les històries d’altres persones, ja que crec que tenim molt que aprendre uns dels altres, especialment de les nostres diferents “mentalitats” i creences. M’agrada llegir autobiografies, i també m’agrada idolatrar a certs jugadors (el brasiler Ronaldo, el suec Ibrahimović i l’argentí Maradona), perquè em donen força per seguir lluitant per alguna cosa que crec que és important en la meva vida. Sempre tracto de quedar-me amb els millors aspectes de les històries d’altres persones.

Durant els últims cinc anys he estat estudiat a temps complet i en les properes setmanes haig d’acabar el meu màster en Gestió Esportiva. Estic casat amb la meva bella esposa i tenim 2 fills petits (filla de 3,5 anys i fill d’1,5 anys). Ells ho són tot per mi. Encara que el futbol sempre serà part de mi, ara tracto d’ensenyar als meus fills com aprofitar al màxim la vida. De vegades és frustrant, ja que segueixen lluitant i desafiant-me amb tot … però, com en l’entrenament per convertir-me en un futbolista professional: la persistència i el treball dur finalment donaran els seus fruits!

Gràcies pel vostre temps!

Atentament,

Mikael Forssell

 

<style><!-- [et_pb_line_break_holder] -->.hero-section{<!-- [et_pb_line_break_holder] -->/*bottom, center, top*/<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-position-y: top !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] --> background-position-X: center !important;<!-- [et_pb_line_break_holder] -->}</style>
//